dilluns, 25 d’octubre de 2010

L'Ofensiva de la Universitat

Font: ATLÀNTIDA. Dietari de Ricard Torrents (L'OFENSIVA DE LA UNIVERSITAT)

Les Universitats s'estan acomodant a viure a la defensiva. Són tants els fronts oberts
d'on els arriben crítiques i desqualificacions, que es van replegant en elles mateixes i
perden els reflexos de rèplica. Una hora toca el rebre als alumnes, que els diuen
privilegiats i desmotivats, no competitius i buscabregues. Una altra hora reben els
professors, sobretot si són funcionaris, perquè gaudeixen de places vitalícies, tenen més
vacances que jornades laborals i no rendeixen comptes. Després són els rectors i
gerents, acusats d administrar universitats públiques amb dèficits milionaris i escassa
competitivitat. O els ministres i consellers, que gasten més en promeses incomplertes
que no en pressupost.

Aquestes generalitzacions inadmissibles, alimentades pels mitjans, s'han
incrustat en l'opinió pública i sembla com si la mateixa universitat hagués interioritzat
el descrèdit. En efecte, les crítiques no solament li vénen de fora, sinó que els mateixos
universitaris carreguen contra la universitat. Les reformes derivades del Pla de Bolonya
han creat una multitud de descontents, resignats, agres, que generen estats d'ànim
insolidaris, rancuniosos. Uns pocs ho denuncien sense amagar-se'n, com si la
Universitat fos el seu enemic. D'altres ho fan contant episodis denigrants, afegint-hi que
no acceptaran en públic que ho hagin dit. La majoria assumeix en silenci la mala premsa
interna i externa, com un càstig fatal.

Ara hi ha dos focs oberts oposats. A l'un les Universitats són atacades des de
plantejaments de mercat, de rendibilitat. No són eficients, el seu compte de resultats és
negatiu, no tenen esperit emprenedor, viuen de l'endogàmia i dels impostos, els
professors no són productius, les universitats catalanes figuren a la cua dels rànquings
de les universitats del món, de fet la majoria haurien de tancar. Des de l'altre foc les
Universitats són atacades perquè cedeixen al mercantilisme, a la pressió de
l'«emprenedoritis», abandonen la defensa de l'autonomia, accepten la intromissió de
poders externs en els òrgans de govern. En una paraula, deixen de ser universitats i es
converteixen en Escoles de Negocis.

Si em pregunten avui quin és el mal pitjor de la Universitat de les nostres
latituds, responc que és la seva resignació, el seu replegament, la seva pusil·lanimitat.
Davant la crisi econòmica i la crisi de valors sembla assumir el paper de comparsa:
callar i esperar que li diguin què ha de fer, com i quan ho ha de fer. És el paper de qui
ha perdut la confiança en si mateix. No és pèrdua, sinó renúncia a l'autonomia, base que
aguanta les universitats d ençà que existeixen com a universitats.

Cada vegada que es publica una classificació de les millors universitats del món
sembla com si les nostres, mal situades, rebessin una bufetada a la galta urbi et orbe.
Llavors paren l'altra galta per rebre les bufetades de proximitat, que fan més mal,
mentre les maniobres d'interpretació rebaixen el valor del rànquing. Resulta, però, que
els climes hipercrítics o obertament hostils han generat en el si de les Universitats
mecanismes de defensa o d inhibició que les blinden, el contrari del que es proposen les
crítiques.

Les Universitats han de reaccionar com a universitats. S'han de fer sentir. Han
de passar de la resistència a l'ofensiva. Han de guanyar-se més complicitats, abandonar
la cultura de la queixa, el sentiment d'incomprensió i recuperar l'autoritat crítica que els
correspon en uns moments especialment difícils. Les universitats ha de guanyar-se els
qui gesticulen amb una mà a favor de la recerca, la formació de professionals, la
competitivitat i l'excel·lència. mentre amb l'altra desautoritzen les Universitats perquè
no saben autogovernar-se ni administrar-se. Hi ha dos camins. La crisi és justament el
punt on els camins es separen. El bo per a la Universitat no és sinó el que passa per ella
mateixa, en tant que universitat.

Per això si em pregunten quina és la millor oportunitat actual de la Universitat
en general i de la de Vic en particular, responc que és la crisi, perquè la Universitat en
general i la de Vic en particular s'han distingit al llarg de la història per la seva capacitat
de superar les crisis.

Cap comentari:

Publica un comentari